dimecres, 4 de maig de 2011

Amazònia e São Luis

8 de febrer, São Paulo - Brasília - Boa Vista - Manaus
Ens llevem a les 4h del matí. Tenim vol a Manaus a les 8. Anem tard, ens deixem la tenda d'acampada a cada... No sabem si arribem a temps al vol, i a sobre ens diuen que no som a la llista. Després d'uns minuts de patiment tot es soluciona, i tant córrer som els primers en entrar a l'avió. Parem a Brasília per fer escala per canviar d'avió, i això ens dóna la oportunitat de veure la capital futurista desde l'aire (amb una visita a google earth us fareu a la idea de l'espectacularitat del pla urbanístic). Sembla que el viatge no vulgui començar: ja en el segon avió, arribant a Manaus, hi ha tal tempesta sobre la ciutat que és impossible aterrar-hi, de manera que ens porten a l'aeroport més proper, que resulta estar a 800 km cap al nord, a Boa Vista, capital d'uns els estats més remots del Brasil, a tocar de la Guaiana anglesa i de Veneçuela. Som a l'Amazònia, però més aviat sembla que sobrevolem algun lloc de l'Àfrica. De fet els carrers polsegosos en una ciutat amb només dos eixos viaris asfaltats, les cases atrotinades en vastos terrenys mig abandonats, petites botigues familiars, em recorden molt Maun, a Botswana. M'entra una gran curiositat per conèixer aquest lloc extrany on mai m'havia plantejat anar, però em conformo en viatjar-hi mentalment, doncs ja tenim permís per anar a Manaus.

Un cop toquem de peus a terra, per fi, fem un petit canvi de plans. Els vaixell que teníem pensat agafar per anar de Manaus a Belem ens ensenyarà l'Amazones (el riu) però no l'Amazònia (la selva), així que decidim passer tres dies salvatges a la selva. Fem a corre-cuita algunes compres per la supervivència dels propers dies i, per fi, arriba la nit i podem descansar. Per primera vegada a les nostres vides dormim la nit sencera en una rede (hamaca), cosa que no sabem si serà fàcil. I l'excepcional del cas que no paguem ni hostel ni res, ho fem en un vaixell aparcat al port, amb altres treballadors del port.

9 de febrer, Manaus - selva amazònica
Descansem ben poc: no acabem d'estar gaire còmodes en les redes i cal llevar-se d'hora per endinsar-se a la selva. Deixem els trastos que hem portat per 15 dies i fem petites motxilles amb l'indispensable per tres dies a la selva: una muda, tot tipus de medicaments i les tres càmeres que m'acompanyen en totes els viatges (la digital Lumix LX3, l'analògica de mig format Holga i la panoràmica Spinner 360º). L'aventura comença amb el Marcelo, el nostre guia, amb una gran varietat de transports: un taxi ens treu de Manaus per dur-nos en un petit port. Allà agafem una barca-taxi amb la que baixem pel Rio Negro fins a l'encontre amb l'Amazones, el travessa, i ens deixa en un petit poblet de l'altra banda. Allà ens espera una furgo que ens porta fins a un petit riu que uns quant quilòmetres més avall s'uneix amb l'Amazones. Aquí se'ns uneix el João, el segon guia, i en una canoa motoritzada ens endinsem cap a la selva. A mig camí parem a casa seva, on la seva amable família ens prepara un dinar excel·lent. Després de dinar tornem a agafar la barca, però quan som a punt d'arribar ens sorprèn una tempesta que fàcilment faria volcar la barca, així que parem en una botiga flotant que hi ha en una de les ribes, que sembla que hagi aparegut del no res. Finalment arribem al que serà el nostre campament, que bàsicament consisteix en una petita clariana amb una simple estructura de troncs lligats amb corda on pengem les nostres redes. En João, que fa 40 anys que és guia, ens prepara un sopar exquisit. Segona nit amb rede, i ja li anem trobant el punt. Confiem en que els guies estiguin a l'aguai de jaguars i altres felins, i en que als amosquits no els agradi massa la nostra sang.


10 de febrer, selva amazònica

Ens despertem al mig de la selva, amb la nostra rede, una mica de menjar, els dos guies i lesb seves "facas" (faca = ganivet). Ens endinsem entre la vegetació per camins que nosaltres no som capaços de veure, seguint senyals per nosaltres invisibles. Tot ens smebla igual en totes direccions, i quan perdem el camí el retrobem a cops de faca. Ens ensenyen els secrets de la selva: plantes medicinals, verinoses o alucinògenes, arbres que actuen com a telèfons amzònics, seguim rastres d'animals, ens pengem i pendulem en lianes, emprenyem taràntules en els seus caus, escoltem i aprenem a identificar els cants de molts diversos ocells. Quan tornem al campament base, molt més ràpid del que la densitat de la vegetació ens permetia imatginar, anem a pescar el sopar. L'equip ibèric, nosaltres, format per 4 espanyols i 1 portuguès, perd estrepitosament contra l'equip amazònic, format únicament pel Marcelo: 2 vs 15 piranhes pescades. De seguida que es fa denit anem a la caça del jacaré (caiman). En principi hauria de ser el nostre sopar, però com que ja tenim les piranhes i sembla que a alguns els fa massa pena liquidar-lo ens limitem a robar-li 5 minuts del seu temps per observar-lo de prop i poder-lo tocar. Sense patiment es presta a fer-se algunes fotos amb nosaltres.


11 de febrer, Amazones

Ens despertem ben d'hora, amb bastanta mandra, doncs ja ens hem acostumat a dormir en rede i ja no ens preocupa la presència de jaguars, pumes o panteres. Ens preocupen una mica més els crits dels macacos aulladores, als que no arribem a veure. Els crits, atroços, esgarrifants, els fa un sol d'ells, el mascle protector dle grup. Fem tant ràpid com els mitjans ens permeten el primer trajecte: canoa, despedim el João, furgo, taxi acuàtic, taxi terrestre, despedim el Marcelo, i ens embarquem al vaixell que durant cinc dies anirà baixant per l'Amazones fins deixar-nos a Belem, a la desembocadura.


Durant cinc dies dormirem en rede en un vaixell amb unes 300 persones més, i les nostres activitats consistiran en dormir, menjar i llegir, tres verbs força sedentaris que queden lluny de qualsevol dieta. Perà viat ens desesperem. Crèiem que el menjar estava inclòs, però sembla que això s'ha deixat de fer. El vaixell farà 7 parades, tant curtes que fins al tercer dia no ens deixaran baixar per comprar menjar, així que ens plantegem la dieta de no ingerir i no cremar (el menjar del vaixell és car i dolent). Quan la gana ens fa acabar amb les últimes galetes i peces de fruita ens veiem salvats: als llocs on parem ens venen menjar a través de les finestres, i finalment descobrim que ens podrem alimentar de forma econòmica i digna. Durant la nit ens posem a prova: un cop més amb rede, però aquesta vegada amb l'enrenou de gent que ronca o es queixa, tapat pel soroll dels motors del vaixell i el grinyol de les redes de pendulen, l'aire acondicionat en funció "polar" i els llums en posició "enlluernament".


12 de febrer, Amazones
Dia dedicat a la lectura i a descobrir les múltiples posicions en les que es pot estar en una rede. El paisatge no canvia: aigua marró clar, selva impenetrable a banda i banda, i les ribes que poc a poc es van allunyant. Que els relleus topogràfics siguin inexistents a l'horitzó fa que aquest sigui el cel més bast, més extens, més immens que he vist mai. Assistim al seu infinit espectacle blau, de creacions increibles de núvols, de mudances de colors, de tempestes nocturnes en la llunyania, d'inoblidables albes i postes de sol.


13 de febrer, Amazones - Santarem
L'única parada en tot el trajecte en la que ens deixen baixar i resulta que hi arribem a les 3h del matí. Ens llevem a les 5h, i no ens costa gaire, doncs fa estona que hi ha llum i molt de moviment. Santarem a les 6h30 del matí té molta més activitat de la que hauríem pogut imaginar: el mercat ja és obert, podem esmorzar en una padaria, i podem comprar provisions al supermercat pels propers 3 dies. Tornem al vaixell. En aquest trajecte hi ha tot tipus de gent: turistes com nosaltres (ens relacionem bastant amb dos italianes i dos aragonesos), brasilers que per primera vegada van a l'amazònia, gent que viu a la zona i no un altre sistema per deplaçar-se, gent que es mou per negocis i es vol estalviar l'avió... Les ribes del riu segueixen allunyant-se cada vegada més, però encara no desapareixen darrere l'horitzó, i el cel segueix amb el seu particular espectacle.


14 de febrer, Amazones
El paisatge no és tant monòton com pensàvem. Quan ens llevem les ribes són ben a prop, atravessem una zona on el riu es transforma en un seguit d'illes i canals que anem navegant. Les illes són poblades per caboclos (els descendents de la mescla entre indis i blancs). Aquí no existeixen les carreteres, es desplacen en canoa per l'aigua i, fins i tot els més petits, 5 anys, tenen la seva pròpia canoa. Aquí deuen aprendre a navegar abans que a caminar. La gent tira menjar a l'aigua, bàsicament producte empaquetats que a la selva són impossibles de trobar, tipus carmels, pastissets industrials, bosses de patates... Els nens caboclo fan limpossible per enganxar-se al nostre vaixell, durant uns quants centenars de metres, mentre les seves canoes es balancegen perillosament per la velocitat, intenten vendre fruites per nosaltres desconegudes collides a la selva amazònica. Impera l'intercanvi, doncs aquí els diners tampoc deuen servir de gaire cosa. En una de les parades curtes del vaixell baixen, amb el permís del capità, un grup de 5 persones per comprar menjar. Però el vaixell es posa en marxa i no els espera, els deixen a la seva sort... hagués estat fàcil esperar només un minut més, però més tard algú ens explica que els ofereixen anar a buscar-los epr una suma astronòmica. No tenen cap altre opció! Queda ben clar que els responsables d'aquest vaixell són uns mercenaris!


15 de febrer, Belem
A mig matí arribem finalment a Belem. Les ribes tornen a ser ben allunyades. El dia es presenta gris i plujós, Belem és una taca borrosa de gran gratacels a la vora del riu, amb un port amb l'activitat d'una gran metròpoli. Despedim les amigues italianes i anem amb els de Zaragoza a buscar hostel. Cal enfocar la resta del viatge: en principi volem anar a lençois maranhenses, a prop de São Luis, que és on tenim l'avió de tornada. És una zona desèrtica amb dunes de sorra, però el més especial és que després de l'època de pluges les zones baixes s'inunden creant un paisatge espectacular. Però visitar aquesta zona és ben car, i ja ens ha costat prou visitar l'amazònia, i a més a més en aquesta època no hi ha aigua, així que decidim canviar els nostres objectius. Tenim més sort amb les activitats culturals: és l'aniversari del teatre de la ciutat, i assistim gratuitament a una espècie de batalla entre dues soprano.


16 de febrer, Belem
Dediquem el dia a fer turisme per la ciutat. Belem és una ciutat ben activa, carrers plens de gent i un enorme mercat al port. Allà trobem tot tipus de fruites tropicals, peix, artesania, espècies, beuratges miraculosos... A la riba trobem zones ben conservades amb vegetació exhuberant, i visitem el zoobotànic, museu d'animals salvatges tancats en gàbies. A la nit decidim sortir de festa i conèixer la vida nocturna de la ciutat.


17 de febrer, Belem - o el dia perdut
No dormim més de 30 min. Ens llevem a les 4h, ja que ens hem proposat arribar a São Luiz fent auto-stop. A les 5h30 arribem a una benzinera a les afores de la ciutat, on esperem que algun camió ens reculli. Ens hi estem fins les 14h, quan alguns desistim i decidim que anar en bus és una bona opció. Surt a les 19h, així que ens dirigim a l'estació d'autobusos on, per variar, ens tornem a trobar els aragonesos: seguirem viatjant junts uns dies més!

18 de febrer, São Luiz
Arribem a São Luis, capital de l'estat de Maranhão. No hem descansat gaire i ens posem a buscar hostel. Anem al port, on la marea baixa n'ha anulat la utilitat. Som en una illa de l'Amazones, però som tant a prop de l'oceà que tota la desembocadura del riu es veu afectada per la marea. Mentre aquesta torna a pujar cau una bona tempesta tropical, i fa l'efecte que sigui aquesta la que poc a poc omple l'aigua dle port, que de seguida recupera l'activitat normal. De nit, un cop més, festa amb un dels aragonesos, amb qui ja anem fent pinya.


19 de febrer, São Luiz
Amb tant cansament acumulat. Ens passem el dia passejant i no fent res pel centre de la ciutat, ben conservat, colonial, força turística, però força autèntic. I de nit la ciutat ens regala el Carnaval, en majúscula! Ens trobem enmig de comparses de percussionistes tots disfressats iguals. Hem tingut sort, és una prèvia del carnaval que resulta que a São Luiz és molt més important que el propi carnaval.


20 de febrer, São Luiz - Raposa
Agafem un autobús de linia cap a Raposa, un humil poblet de pescadors a una hora de camí, ja a la vora de l'oceá. És una prèvia del que podríem veure als lençois maranhenses. Entre el mar i les dunes la meitat del poble s'aixeca sobre pilars de fusta per protegir-se de les marees. El paisatge és un dels més espectaculars que hem vist fins ara en aquest país, ens deixa bocabadats, i cada passa és un nou descobriment. En un dels extrems del poble s'hi extén una zona de dunes. Per arribar-hi atravessem un gran riu a peu intentant lluitar contra el corrent d'aigua. Ja a l'altra banda prenem el sol i descansem una mica. Quan pugem les dunes a l'altre banda i veiem l'oceà, però lluny, molt lluny. Entre ell i nosaltres hi ha una gran planície de sorra d'uns quants centenars de metres amb petits llacs d'aigua salada molt escalfats pel sol. Deixem passar el temps en aquest lloc increible, i ens fem amics d'un grup de nenes del poble. Volen ser metges, veterinàries, perruqueres. Ens pregunten si som rics, i els diem que no, tot i que pensant-ho bé, si ens comparem amb elles segurament ho siguem. Per altra banda no passen gana ni es troben en una situació extrema. Es pregunten què hi fem uns estrangers en un lloc com Raposa. Elles sempre han viscut allà, no coneixen altra cosa. Es nota que són felices i no sembla que els falti de res. I això dóna bastant per pensar: aquí tots són iguals, les diferències són mínimes. Hi ha molt pobresa, però la gent hi viu bé. En canvi és d'aquí, del nordest del Brasil, d'on surten tots els immigrants que van a São Paulo buscant un vida com la de les sèries de televisió, i acaben vivint en faveles, en condicions lamentables, en una misèria molt més profunda que la del lloc on vénen. S'assembla massa a la immigració de magrebins o africans en general cap al sud d'Europa. Al nostre voltant és tot tant pla que de seguida que comença a pujar la marea cobreix tots els centenars de metres que ens separaven del mar. Com que l'humà encara no s'alimenta del paisatge decidim que és hora d'anar a dinar-sopar. Aquesta vegada, amb la marea pujnat, ens costa molt més atravessar el riu, i en algun punt ens enfonsem en la sorra fins als genolls. Completament molls i amb les nostres pertinences miraculosament seques ens regalem un bon tiberi de peix en un lloc ben casolà. De tornada a São Luiz seguim de carnaval. Avui anem cap a un barri molt més marginal, on resulta ser molt més autèntic.


21 de febrer, São Luiz
Últim dia. Finalment ens dediquem al turisme i consumisme pel centre, acabem deixant caure una cervesa darrere l'altre amb els dos aragonesos. Qui sap si ens buscarem la pista quan siguem un altre cop a Espanya, així que intercanviem contactes. De nit emprenem, no sense entrebancs, els viatge de tornada en avió.


reflexions finals
Després de 3 mesos d'haver fet aquest viatge per fi tinc temps per escriure'l al bloc. I encara ara se'm posa la pell de gallina pensant en tot el que vam veure. Serà dels que quedaran marcats a la memòria per sempre!

2 comentaris:

  1. Impressionant Xavi...he rigut molt...

    "l'aire acondicionat en funció "polar" i els llums en posició "enlluernament""

    "i assistim gratuitament a una espècie de batalla entre dues soprano."

    quanta raó!!! ;)

    i m'he emocionat recordant el viatge...

    ResponElimina
  2. gràcies Anna! m'alegro haver-te fet riure! aquest viatge no l'oblidarem mai!

    ResponElimina